ENC

Si sortim al bosc, però també als parcs urbans, podrem sentir la piuladissa dels rupits (pit roig, Erithacus rubecula). Cants melodiosos, aguts i líquids. També sons curts, molt fins, d’una sola nota. No són veus d’amor. Són advertiments territorials per intentar delimitar l’espai vital de cada individu davant els altres rupits. Tampoc les voladisses per parelles són jocs amistosos. Són persecucions implacables per expulsar el més feble del territori que el fort considera propi.  Tot plegat és el resultat de l’allau migratòria dels rupits nòrdics empesos vers el sud per l’amenaça de fam que representa l’hivern. Cada any es repeteix la mateixa lluita. I quant més rigorós sigui el fred, més crua és la competència.  L’episodi conduirà a la mort dels milers de rupits que no hauran aconseguit bons territoris d’alimentació i, afeblits per la inanició, seran depredats o, simplement, moriran de gana.