ENC

Molta gent viatja menys, compra menys, cobra menys, ha perdut la feina o està ja en risc d’exclusió social. Però també consumeix menys energia, menys matèries primeres i genera menys residus. Vulgues que no i després d’un llarg periode d’haver estirat més el braç que la màniga, el col·lectiu català ha esdevingut menys malbaratador. Per força. Però, és possible fer-ho per voluntat i amb previsió de futur?

Les poblacions d’éssers vius fluctuen en funció de la disponibilitat de recursos i de les relacions que estableixen amb els altres organismes. Aquests “balanços de vida” resulten sovint motl traumàtics per molts individus d’aquestes poblacions. De vegades per tots. Una tribu de cinc mil formigues sucumbeix davan d’una altra, en plena competició pel domini d’un territori-font d’aliments. Milions de caps-grossos moren cada any quan s’assequen els bassiots en els que van nèixer, tot seguint un cicle natural.

Les espècies reixides són les que disposen de bons mecanismes adaptatius als canvis. La humana en disposa del millor: un cervell molt evolucionat –i, lògicament, en evolució- que ens permet, entre d’altres, dues coses úniques: tenir consciència de nosaltres mateixos i poder fer previsions de futur. Però sembla que en gaudim matuserament, d’aquests recursos.

Com pot ser, sinò, que el nostre sistema socioeconòmic provoqui que molta gent que fa tres anys comprava un habitatge preveient una despesa de centenars de milers d’euros, avui l’hagi d’abandonar i pagar el doble del que valia aleshores i que avui ja no val? Com potser que països molt rics, en recursos i diners, estiguin doblant el consum de l’energia necessària per asolir el seu topall de benestar? És el cas d’Estats Units d’Amèrica. Espanya es troba en equilibri. A partir de l’actual consum d’energia (és a dir, el de fa tres anys), el seu increment no implicaria un augment de la millora de qualitat de vida.

De l’actual fracàs socioambiental n’hem d’extreure aprenentatges. D’altra banda, el nostre destí és el del capgrós al bassiot sec: patir als darrers moments i acabar sucumbint.  Però això no ha de passar. Tenim un altre recurs com espècie, que manca en la majoria de les altres: el nostre esperit gregari, la nostra socialització. Els trets cooperadors, solidaris i altruïstes presentents en una proporció significativa –no tots- dels individus, permeten la supervivència del col·lectiu. Ergo, ens cal superar quan més aviat millor el predomini dels valor individualistes de les darreres dècades i retrobar els de la col·lectivitat.

Us proposem una interpretació, inspirada per les recerques del Panell Internacional Científic sobre Canvi Climàtic i per la observació de la situació sociambiental global: l’actual crisi econòmica i de valors és una petita onada de pertorbació que precedeix la gran onada sunàmica provocada pel canvi climàtic del futur que ja ha començat. Els científics el van detectar li segueixen la petja; els ecologistes el van denunciar fa vint anys, la política global l’obvia; els trusts econòmics ( o els mercats?) el potencien; i la població vulnerable en serà la víctima.

Les eines de resolució?: consciència, previsió i cooperació. Fem-els-hi via.