ENC

Anomenem Vallesme al compendi geogràfic de les comarques del Maresme i el Vallès Oriental que, malgrat ésser tan diferents, són ambientalment molt interdependents.

L’aigua del Vallesme  prové, i per aquest d’ordre de magnitud, del riu Ter, dels pous de la Tordera, de la dessalinitzadora de Blanes i de pous locals.

L’aigua ha estat sempre, en aquests territoris, un recurs escàs i irregular. Canviant en quantitat i en qualitat, al llarg del temps. En funció dels estiatges i dels consums. Aquesta irregularitat es veurà –es veu- exagerada pel canvi climàtic, que implica, als països mediterranis, l’increment de temperatures mitjanes, l’accentuació de les temperatures extremes (màximes i mínimes) i unes pluges més intenses sense que augmenti la pluviositat mitjana. Encara hi ha incertesa sobre el descens d’aquesta. Tot plegat implica forçosament una menor disponibilitat d’aigua als aqüífers: una disminució de la recàrrega i un increment de l’evapotranspiració (la suma de l’evaporació al sòl i la transpiració de les plantes). Resumint: d’aigua en tindrem menys.

Sortosament el tractament de les aigües residuals ha millorat moltíssim. De ser nul fa 25 anys hem passat a tenir uns rius en bones condicions, amb una recuperació ecològica prou bona. Els animalons indicadors del riu així ens ho certifiquen. També hem millorat en quant al consum domèstic. Moltes poblacions l’han reduït notablement. Mataró, n’és líder d’eficiència, amb 100 litres per persona i dia i unes pèrdues en xarxa inferiors al 5 %. La mitjana europea és de 150 l. Barcelona ronda els 109, tot i tenir-ho molt més fàcil, com totes les ciutats molt denses.

Però la gestió global de l’aigua no va per tan bon camí.  La darrera dècada ha vist incrementar la monopolització de l’aigua metropolitana: cada cop l’aigua de més ciutadans està en mans d’un menor nombre de persones. L’aigua en Baixa (dipòsits i canonades dels pobles) està en mans d’un nombre reduidíssim de companyies; la multinacional SUEZ, propietària majoritària d’AGBAR i, per tant, de SOREA, n’és la principal.  L’aigua en Alta (gestió des dels centres de producció fins als dipòsits municipals), fins l’any 2012 totalment pública, ara resta privatizada en concesió a ACCIONA; tot i la pugna d’AGBAR per atribuir-se aquesta concesió.

Un cop d’ull posa de manifest que les companyies municipals –Mataró, Vilassar o Argentona, per exemple- aprofiten millor l’aigua: els seus excedents econòmics els inverteixen en la xarxa, en minvar els consums dels usuaris i en subvencionar aquelles famílies que no poden pagar. Els excedents de les privades van a les botxaques dels seus accionistes. I la inversió en millora de la xarxa correspón a l’ajuntament, quan s’acaba el periode concesional. Un ajuntament que no disposa de la capacitat tècnica per controlar una companyia que és qui acaba monopolitzant la informació necessària per a la monitorització de l’abastament.

La tecnopropaganda de les companyies pot donar la impresió que tot va a millor, amb una gran preocupació corporativa per la sosteniblitat i amb una millor seguretat en el proveïment. I subliminalment s’escampa una percepció de descrèdit vers la gestió pública.

La tendència, però, està reduïnt la llibertat del ciutadà (molts milions de persones depenent de les decisions d’una sola companyia) i el control de les institucions públiques.

I la major quantitat d’aigua la gastem sobre tot allà on no la veiem:

1 tomàquet= 13 litres

1 ou= 200 litres

1 hamburguesa= 2.400 litres

1 got de llet= 200 litres

1 samarreta de cotó = 2.700 litres

1 parell de botes de cuir= 8.000 litres

1 ciclomotor= 100.720 litres

Fonts: www.waterfootprint.org , Aigües de Mataró.