ENC

L’agricultura va ser el motor socioeconòmic del Maresme: des dels cereals neolítics, ibers i romans, passant per la vinya que aquests van introduir i fins la posterior expansió de l’horticultura. Aquest tarannà productiu ha estat fruit de la combinació d’un geosistema favorable amb una innovació sostinguda.

Geosistema favorable atès que la serralada litoral protegeix l’andana litoral dels vents freds septentrionals i la proveeix de les humitats aportades per llevants i marinades. Aquestes, a més, com a transportadores de la calor acumulada pel mar, esmorteeixen els rigors hivernals. La proximitat marina confereix doncs a la depresió litoral un caire temperat a tot temps.

El tragí continuat de gent, cultures, mercaderies i tecnologies ha convertit aquest bocí allargassat de territori en un catau d’innovacions agronòmiques. Des dels empelts vitícoles fins a les darreres tecnologies en regs estalviadors.

El Vallès és l’altra cara de la moneda o, més específicament, de la serralada litoral, que aquí actua tot frenant les marinades atemperadores. Muntanya de baix (litoral) i muntanya de dalt (prelitoral, amb el Montseny com ensenya) configuren  la depressió prelitoral com una gran olla amb un microclima amb tendència continental, d’estius calents i secs i hiverns freds, amb freqüents inversions tèrmiques.

Al sector vallesà del Vallesme, els rius hi han fet molt: Tordera i Besós (alimentat per Mogent, Congost i Tenes) han aportat fertilitat i aigua per als regs. La Tordera, a més, ha convertit els confins orientals del Maresme en una porta oberta al nord: amb aportacions d’aigua i sediments vinculats al riu, però també amb l’entrada dels vents freds septentrionals, conferint a la seva plana al·luvial certes semblances a les terres interiors veïnes.

El Vallès és ramader. Els seus conreus han estat tradicionalment vinculats al bestiar: cereals –l’ordi al capdavant- i farratges –trèfola, ufals i blat de moro-. Aquí no trobem les collites primerenques de la marina, tot i que de varietats locals hortícoles se n’han produït un niu.

Sempre ambdues comarques han estat terra de riquesa i diversitat. No en va la Via Augusta romana presentava el mateix disseny que l’actual desdoblament AP-7 / C-32.

Tot això ha estat a punt d’anar-se a n’orris.

Vies de comunicació (autopistes, carreteres, oleoductes, gaseoductes, aqueductes) i, sobre tot, escampall urbà, han gairebé convertit aquest terreny productor de vida en un desori urbanístic, malbaratador d’energia i consumidor d’aliments que fan la volta al món abans d’arribar a les llars.

A Gallecs han fet experiments i a les Cinc Sènies encara s’ho repensen, per defensar models d’agricultura vital relligada a les urbs que atenallen les terres encara útils com a proveïdores d’aliment. Molts joves enceten experiències d’agricultura ecològica amb nous models de distribució, que interconnecten els productors en xarxa i amb els consumidors, mitjançant cistelles i cooperatives. Cada cop més gent –i malgrat la crisi econòmica, però empesos per la crisi de valors- atribueix més valor a l’alimentació saludable, sostenible, de proximitat i ecològica.

Però l’esperit especulador encara és present a gran part de la població. I es tradueix aquí en la visió del terreny com a sòl transaccionable i no com a terra productora. El resultat és un elevat preu de venda o d’arrendament de les parcel·les agrícoles (amb vocació d’urbanitzables) que dificulta o directament impedeix la seva posada en producció. I convivim amb la gran paradoxa quotidiana: comprem verdures d’Holanda o del Marroc i fruita neozelandesa, amb un consum de petroli i una emissió de CO2 inassumibles, mentre contemplem terres ermes des de la finestra de casa.

La segona gran paradoxa: quan anem a comprar ens decantem per un model que afavoreix la concentració de la producció de llavors, fertilitzants i plaguicides en unes mateixes mans. Una sola corporació pot decidir quina llavor cal sembrar, vinculada a un plaguicida determinat i condicionada a aportacions excessives de fertilitzant. El creixent monopoli del comerç genètic esdevé una vergonya pública que deixa consumidors i productors sota els peus de qui en té poca, de vergonya. I tot plegat per que en tenim poca, de consciència.

La tercera paradoxa, d’origen ben actual, vincula treball i consum i pot esdevenir oportunitat vital. La insolvència econòmica personal generada per l’atur dificultat el consum. I la manca de consum atura la producció. I els camps que els seus amos volien veure urbanitzats ara són erms… Potser cal aplicar literalment l’oposició [viure per treballar – treballar per viure] i facilitar a la gent recursos (terra), instuments (eines) i formació per tal de produïr el menjar de la família. Això ja existeix. Vegeu, entre d’altres iniciatives, moltes de personals, tarpunacoop.org.

Entre els bancs de terres, habituals a França i propugnats (sense éxit) a Catalunya per la Unió de Pagesos i les experiències cooperatives de capacitació per l’autoconsum, hi ha un ventall d’opcions. Totes, però, basculen sobre tres eixos imprescindibles. Un: la posada en valor de la pròpia salut personal i colectiva. Dos: la posada en valor del propi territori. Tres: trobar sortida a la vida sense petroli i sense emissions contaminants de CO2.