Educació ambiental per encarar nedant el tsunami que vé.
BENVINGUDA, MESTRES.
Mestres, us donem la benvinguda als centres.
Les llargues vacances del 12 s’ens han fet curtes. Arribem capficats amb la incertesa global i amb el desconcert professional. Podem estar desencoratjats davant la complexitat de l’alumnat, la incomprensió de les famílies, la manca de dedicació del professorat, la indignació amb els poders públics per l’atzucac al que ens han abocat, la irritació que ens han provocat per la reducció de les percepcions i, sobre tot, davant l’empobriment de tots plegats.
Els claustres han viscut, enguany de forma més virulenta, la pugna entre els partidaris i els detractors del manteniment de les activitats vivencials fora de l’aula o amb suport de personal extern al centre. El trienni 10-12 ha representat la basculació de la correcció política des de la defensa a la negació d’aquestes activitats. I els prolegòmens del curs 12-13 estan representant el preludi de la seva aniquilació: amb els arguments del primer paràgraf com a excusa, però sota l’habitual causalitat de la desmotivació i de la comoditat, creix entre el professorat un posicionament contrari a les colònies, tallers i qualsevol altra activitat que sigui interpretada com un esforç extra o un dispendi de responsabilitat no recompensada.
CONSTATACIÓ I REFLEXIÓ
Davant d’aquesta situació, reflexionem a l’entorn d’alguns factors que poden ser claus:
· L’onada de l’actual crisi financera dificulta la percepció del tsunami de la gran crisi ambiental que apareixerà, descomunal, al darrera.
· Expressat d’una altra manera: la preocupació per la minva immediata del benestar personal ens dificulta la previsió de la mancança greu de recursos naturals disponibles a mig termini i la conflictivitat que aquesta generarà entre persones i col·lectius. Aquesta escassedat vé derivada, entre d’altres causes, de la pròpia limitació dels recursos, de l’increment de població mundial excessivament consumidora i de l’especulació exercitada per unes poques multinacionals (alimentàries, energètiques, hidrològiques, etc). El canvi climàtic no fa més que potenciar els perjudicis. I molt.
-La feina dels educadors ha d’anar orientada a facilitar als educands l’aprofitament de la primera onada per encarar el tsunami en condicions. Cal ser conscients de la diferència de magnitud dels perjudicis que provocaran ambdues crisis.
L’impacte de la primera pot deixar els ciutadans més vulnerables en front la segona, molt més intensa i duradora. O no. Molts analistes proposen d’assumir la primera com una oportunitat, més enllà de l’infortuni. La reflexió ens pot retornar allà d’on no haguèrem d’haver sortit mai: la moderació en el consum, l’equitat en la distribució, el rigor en els plantejaments i la honestedat en totes les actuacions. La cooperació, a més, esdevindrà indefugible.
També la inversió. No de diners; ans d’esforç, d’implicació. A canvi de … futur!
L’acomodació de la ocupació laboral fàcil i estable ha convertit molts treballadors en negociants de la seva dedicació; els ha induït a ser molt primmirats en les contraprestacions. I els ha afeblit la capacitat de resposta en circumstàncies adverses. Cal treure punta a les potencialitats personals per a desenvolupar accions necessàries, imprescindibles. Ha passat ja el temps de les coses supèrflues. Probablement l’esforç invertit no tindrà una contraprestació sòlida. Fem-ho perquè cal, no pel que rebrem a canvi.
Són valors antics, de quan els gossos no es lligaven amb llonganisses.
Són, possiblement, alguns dels valors en els que l’escola ha de seguir incidint.
La crisi ofereix la oportunitat de canviar valors i hàbits, de motivar la recerca del coneixement i de nous instruments, de cercar noves condicions per a fer crèixer allò que no creixia.
Les matemàtiques i les llengües ens hi ajudaran, però no ens conduiran a reconèixer i valorar els recursos disponibles, a disposar-nos per al seu repartiment equitatiu, a integrar disciplines i perspectives per a comprendre i resoldre situacions complexes, a col·laborar per a reixir. Ens ajudaran però no plantegen el fons de qüestions principals: la gestió de l’aigua ha de ser pública? Com adaptar-nos al canvi climàtic? Perquè aquí és millor un tomàquet d’aquí i allà, un d’allà? Com evitar les ensarronades col·lectives? Es poden acumular rèdits treballant? Qui i com els acumula? Quines plantes són comestibles i com les puc obtenir? Com fer foc sense fòsfor ni gas? Àdhuc saber calcular el cost de les coses no és una disciplina matemàtica, només.
PROPOSTA
Per tant, encara és necessària, més que mai, la pedagogia vivencial, amb un enfoc transdiciplinar, que analitzi la complexitat, que faciliti el trànsit entre localitat i globalitat, que formi l’esperit crític, que capaciti per a l’acció a favor del medi i de la gent, d’avui i del futur i que indueixi a la participació; això és
l’educació ambiental.
I us proposem d’emprar recursos disponibles i, de vegades, gratuïts. Aquí venen els nostres granets de sorra:
-Us ajudem en el treball d’aula i de camp, amb els alumnes. En alguns programes i poblacions de forma gratuïta o molt subvencionada (Mataró Sostenible, Llavaneres, Mollet, Malgrat, Canet, Arenys de Munt, Coneguem els nostres Parcs,…).
-Us assessorem mitjançant equipaments i programes específics (Casa Capell, espai per al a sosteniblitat, de Mataró, Pla d’Informació del parc del Montnegre i el Corredor, Programa Escoles Verdes, Pla de formació de Zona,…).
-Podeu venir a les estades de descoberta i recerca a Ca l’Arenes, subvencionades per la DIputació de Barcelona.
-Podeu descarregar-vos alguns materials directament des d’aquesta web (us suggerim els apartats “Forma’t relaxadament” o “Mataró Sostenible”).
Nosaltres hem fet els possibles per aprofitar els minsos recursos disponibles: integrem amb complicitat els diferents programes que gestionem, per tal de fer la màxima feina amb la minima despesa; des del 2010 no han variat les quotes, que, a més, duen incorporada una reducció del 25 % sobre els costos, que auto-subvencionem.
Bé per mal? (El repte del fracàs II)
Molta gent viatja menys, compra menys, cobra menys, ha perdut la feina o està ja en risc d’exclusió social. Però també consumeix menys energia, menys matèries primeres i genera menys residus. Vulgues que no i després d’un llarg periode d’haver estirat més el braç que la màniga, el col·lectiu català ha esdevingut menys malbaratador. Per força. Però, és possible fer-ho per voluntat i amb previsió de futur?
Les poblacions d’éssers vius fluctuen en funció de la disponibilitat de recursos i de les relacions que estableixen amb els altres organismes. Aquests “balanços de vida” resulten sovint motl traumàtics per molts individus d’aquestes poblacions. De vegades per tots. Una tribu de cinc mil formigues sucumbeix davan d’una altra, en plena competició pel domini d’un territori-font d’aliments. Milions de caps-grossos moren cada any quan s’assequen els bassiots en els que van nèixer, tot seguint un cicle natural.
Les espècies reixides són les que disposen de bons mecanismes adaptatius als canvis. La humana en disposa del millor: un cervell molt evolucionat –i, lògicament, en evolució- que ens permet, entre d’altres, dues coses úniques: tenir consciència de nosaltres mateixos i poder fer previsions de futur. Però sembla que en gaudim matuserament, d’aquests recursos.
Com pot ser, sinò, que el nostre sistema socioeconòmic provoqui que molta gent que fa tres anys comprava un habitatge preveient una despesa de centenars de milers d’euros, avui l’hagi d’abandonar i pagar el doble del que valia aleshores i que avui ja no val? Com potser que països molt rics, en recursos i diners, estiguin doblant el consum de l’energia necessària per asolir el seu topall de benestar? És el cas d’Estats Units d’Amèrica. Espanya es troba en equilibri. A partir de l’actual consum d’energia (és a dir, el de fa tres anys), el seu increment no implicaria un augment de la millora de qualitat de vida.
De l’actual fracàs socioambiental n’hem d’extreure aprenentatges. D’altra banda, el nostre destí és el del capgrós al bassiot sec: patir als darrers moments i acabar sucumbint. Però això no ha de passar. Tenim un altre recurs com espècie, que manca en la majoria de les altres: el nostre esperit gregari, la nostra socialització. Els trets cooperadors, solidaris i altruïstes presentents en una proporció significativa –no tots- dels individus, permeten la supervivència del col·lectiu. Ergo, ens cal superar quan més aviat millor el predomini dels valor individualistes de les darreres dècades i retrobar els de la col·lectivitat.
Us proposem una interpretació, inspirada per les recerques del Panell Internacional Científic sobre Canvi Climàtic i per la observació de la situació sociambiental global: l’actual crisi econòmica i de valors és una petita onada de pertorbació que precedeix la gran onada sunàmica provocada pel canvi climàtic del futur que ja ha començat. Els científics el van detectar li segueixen la petja; els ecologistes el van denunciar fa vint anys, la política global l’obvia; els trusts econòmics ( o els mercats?) el potencien; i la població vulnerable en serà la víctima.
Les eines de resolució?: consciència, previsió i cooperació. Fem-els-hi via.
Fracàs glocal? (El repte del fracàs I)
Hem fracasat. Ambientalment i col·lectiva. Un indicador és clar, només cal que feu un cop d’ull a l’interior dels contenidors de residus. El nostre fracàs està calculat: al Vallès Oriental, per exemple, 55%. És l’excés de material als contenidors de rebuig (més correctament anomenat resta). En dipositem un 70 %, però només un 17 % de la brossa no és reciclable; aquesta hauria de ser la proporció que hauriem de generar. Unes poblacions ho fan pitjor que d’altres. Algunes han rebut una menció positiva de l’Agència de Residus. És el cas de Granera, Castellterçol o Aiguafreda, entre d’altres. Moltes n’han rebut una de negativa pels seus mals resultats.
Què falla? El procediment de recollida, la distribució de contenidors, els hàbits de la gent, la decisió, els coneixements?
Una comparança: els millors resultats els obtenen municipis que fan recollida porta a porta, sistema que no deixa opció de tria al ciutadà. O ho fas bé, o no et recullen la brossa.
I els pitjors? Les urbanitzacions, on el sistema porta a porta és inviable econòmicament. Sembla que es mostren com a compendi de deixadesa social i incivisme ambiental. I no només a l’àmbit dels residus. També en despesa d’aigua, d’energia i de diners els indicadors són desfavorables. L’urbanització amb cases separades i segregades del nucli dens ha estat el gran error urbanístic del segle XX. Un error que condueix els ajuntaments a la ruina a partir del 30è any d’existència del model.
Sembla doncs que l’escampall de vivendes, d’una banda, i la llibertat en l’acció de disposar els residus, d’altra, es mostren com a causes essencials del desgavell de la recollida selectiva.
Però si la cosa acaba al contenidor, on comença és a la botiga. Comprar-ho tot envasat en excés ens comporta deixalles excessives. I ens obliga(ria) a pensar-hi més. A separar bé després. I no ho fem suficientment.
Al Vallès Oriental trobem la mostra del fracàs de la majoria: l’abocador de Palautordera.
Deu quilòmetres al sud el resultat de l’èxit d’uns pocs: la planta de compostatge privada d’Arenys de Munt.
Ensorrats? No! Avui mateix ho podem arranjar. Senzillament sortint al carrer i dipositant cada cosa al seu lloc. Manca de coneixements? Els Ajuntaments, experts i l’Agència de Residus de Catalunya ens poden assessorar. Nosaltres també.
Primer Forma’t Relaxadament de l’any: 15 d’abril.
El proper 15 d’abril reemprenem els nostres esmorzars pedagògics amb la intenció de convidar-vos a la reflexió sobre la crisi ambiental global que estem patint i sobre el paper del sector primari com a possible motor de recuperació. Començarem centrant la nostra mirada al bosc.
Com evoluciona el bosc? Com ha de ser un bosc en funció del que n’esperem d’ell: producció o protecció? Quins factors hi entren en joc? Què n’hem de fer? Visitarem el bosc madur de Can Gibert, i establirem un diàleg sota els arbres, a partir de la observació de la realitat, amb la participació de diferents experts amb diferents percepcions.
Per tot això hem quedat davant l’església de Sant Genís de Palafolls a les 10:00 h del diumenge 15 d’abril.
Us hi esperem amb gana i ganes d’aprendre!
Benvinguda, Primavera!
Els mascles de les granotes verdes (Pelophylax perezi) ja canten per atreure les femelles (al Corredor van començar el 12 de març). També el tòtils (Alytes obstetricans). Els seguiran altres espècies d’amfibis.
Molts ocells han començat a defensar territori i seduir femelles amb els seus cants o percussions. El pigot garser (Dendrocopos major), per exemple, repica repetidament i molt ràpid amb el bec sobre un tronc mig buit.
I és que el rellotge biològic ja ha fet sonar el despertador. L’increment d’hores de llum, reforçat per l’acusada pujada de temperatures de març, ha activat també les floracions de molts arbres – oms, gatells, verns…-, i ben aviat les de plantes de tota mena.
Floracions, brotades, despertars de l’hivernació, aparellaments, naixences, creixences, metamorfosis, migracions… Tot una encesa dels propulsors de la natura. Els cicles s’acceleraran, els colors lluiran.
I, entre moltes altres coses, les passejades del Parc es reactivaran. Consulteu agenda!
Torna el Forma’t Relaxadament
La forta i confosa crisi econòmica actual – conseqüència d’haver estirat més el braç que la màniga dels recursos econòmics-, es troba vinculada de forma velada a una pregona crisi ambiental – derivada d’haver estirat més el braç que la màniga, dels recursos naturals-. La superació d’aquesta darrera requereix forçosament un canvi de model de relacions entre les persones, entre elles i el medi. L’escola ho té clar (ho té?). Molta gent també (també?). Hom pot percebre un retorn a la terra: proliferen els horts ecològics, les cooperatives de consum local; creix un incipient moviment de menjadors escolars sostenibles. Alguns sectors tornen a mirar cap al bosc com a proveïdor d’energia.
Aquest retorn a la terra presenta una dificultat: gairebé hem perdut el bagatge cultural que ens permetia relacionar-nos-hi. Durant els darrers cinquanta anys ha dimitit molta gent del territori: pocs avui dia saben reconèixer els senyals de la natura, preveure els canvis meteorològics, identificar les espècies, interpretar els cicles, preveure els riscos naturals, tractar els animals, usar les eines…
Gastem molts recursos en lluitar contra les conseqüències dels nostres errors. Això, en part, són els efectes d’una crisi ambiental global.
Enguany, amb el Forma’t Relaxadament volem convidar a la reflexió sobre la crisi ambiental i el sector primari com a motor de recuperació. Centrarem la nostra mirada al bosc i al camp.
Per això, com sempre, us proposem els nostres esmorzars pedagògics:
- 15 d’abril Can Gibert (Sant Genís de Palafolls)
Com evoluciona el bosc? Com ha de ser un bosc en funció del que n’esperem d’ell: producció o protecció? Quins factors hi entren en joc? Què n’hem de fer? Visitarem el bosc madur de Can Gibert, i establirem un diàleg sota els arbres, a partir de la observació de la realitat, amb la participació de diferents experts amb diferents percepcions.
- 2 de juny Torre Dorda (Cinc Sènies, Mataró)
L’agricultura respectuosa amb el medi i amb la salut està creixent exponencialment. D’una banda pel convenciment de pagesos conscients, però d’una altra per l’oportunisme derivat d’un prestigi tardà. Les dificultats afegides de distribució i comercialització segueixen essent un inconvenient per a la generalització del consum. O la manca de consum és la causa d’aquelles dificultats? Coneixerem tècniques agrícoles, estratègies de distribució, reflexions professionals i establirem debat interdisciplinar, amb l’ajut de pagesos ecològics.
Preparats, llestos,… ja!
Avui, 17 de febrer, la mallerenga carbonera ha deixat anar el seu cant de doble nota, repetida als altiplans del Corredor amb una tímida alegria aparent. Per primer cop enguany també, un primerenc gratapalles ha començat a marcar territori amb la seva repetició sonora, en aquest cas d’una sola nota. Al migdia, una grossa papallona ha despertat de la seva letàrgia hivernal i, aletejant pels espais foscos de la casa, es volia fer pas cap a la llum exterior.
Els tritons verds (anomenats salamandrins en alguns racons de la muntanya) titubegen en els seus primers galanteigs de la temporada. Tot just s’ha desfet el glaç superficial de la bassa (5 centímetres de gruix!), quan quatre mascles de cresta enxerinada festegen una voluptuosa femella amb la ventrada preparada. Sense massa esma encara, val a dir-ho.
No totes les bèsties han superat la fredorada d’aquest febrer: un vell dragó ha sucumbit a les baixes temperatures, sobtades després del que semblava un hivern benigne que el va mantenir malauradament despert. El fred el va enxampar per sorpresa, encara amb els reflexes lents al cos. L’hem trobat avui, arrapat a la paret sota teulada. Bell, però inanimat. En difícil equilibri vertical suportat sense esforç gràcies a les ungles i el peculiar sistema de ventoses en persiana dels seus dits (els dragons poden caminar sobre un vidre vertical!).
Obrint-li la boca hem pogut constatar l’absència de fils entre les dents. És clar: els dragons no mengen roba! Tot i que, encara a hores d’ara, molta gent n’estigui convençuda del contrari.
També els supervivents dels milers de rupits immigrants que vingueren a l’octubre fugint del fred septentrional intueixen el canvi de temps. Ja els hi comença a venir la frisança del retorn a les terres nòrdiques, amb la temperatura en ascens. Encara no, però, encara no….
Les flors del oms i els borrons del gatell inicien el preludi de la brotada, tot i que les falgueres i les herbes pratenses encara dormen. La primavera no ha arribat pas (hom sol expressar-ho així, com si d’una visita es tractés), però els organismes vius ja l’esperen. Entre ells els humans, tips de cremar llenya o gasoil.
Tots estem esperant el definiu “…ja!”, explosiu inici de la primavera que farà brotar i florir una munió de plantes, cantar una tracalada d’ocells i una altra d’amfibis, voleiar una caterva d’insectes i, en definitiva, activar tots els metabolismes endormiscats pel fred.
Estirant més el braç que la màniga
Heu d’imaginar que el cos d’un fong –tant el micel.li que campa per la fullaraca humida com el bolet en que acaben fructificant moltes espècies de fongs- és una densa teranyina de filaments fins anomenats “hifes”. Més atapeïda en el cas del bolet que en el micel·li lliure. Aquestes hifes, bifurcades i entrecreuades, conformen una complexa xarxa que presenta moltes puntes lliures. Aquestes “puntetes” (anomenades “aparell apical” de la hifa) són la veritable boca del fong: per la seva membrana permeable segreguen enzims. Aquestes substàncies ataquen i desfan les molécules de cel·lulosa, lignina o qualsevol altre producte del que s’alimenti el fong, abans d’absorbir-lo i fer-lo seu. Aquesta punta és l’única part de la hifa lliure de la funda impermeable que recobreix la resta i que actua com si d’una faixa es tractés. Quan el fong metabolitza els nutrients absorbits, aquests “engreixen” la hifa, que no té altre remei que crèixer per la punta –la faixa no la deixa engruixir-se!- El fong estira més el braç (el filament de la hifa) que la màniga ( la cutícula que l’enfunda), quan menja.
Per al fong això és bó. Així creix.
La gent també hem crescut així: estirant més el braç que la màniga. Però en un altre sentit. En el mateix de posar a l’olla la gallina que ens proveïa d’ous. Des del punt de vista econòmic, haver-ho fet està conduïnt la població més humil a la pobresa. Des del punt de vista ambiental, està conduïnt tot el món a la catàstrofe.
Al mes de setembre ja duiem consumits tots els recursos que la Terra havia de proveir per a l’any sencer. Els que hem gastat d’octubre a desembre els hem substret del reservori del futur: ens hem menjat els recursos dels nostres fills; o els de la nostra pensió, com vulgueu interpretar-ho.
Durant aquest passat desembre, a més, tots els països han fracasat a Durban en l’intent de posar remei al desori climàtic (Cimera del Canvi Climàtic a Sudàfrica), i el capital ha donat una altra volta de rosca a l’imparable camí de fer-se amb el control dels estats més vulnerables (Cimera de la U.E. a Brusel·les per aprovar la convergència fiscal i l’enduriment de les condicions del deute).
A la foto (plana del Vallès Occidental) podeu veure com un model d’èxit en l’aprofitament racional dels recursos (la ciutat densa) va camí de fracassar quan s’escampa arreu i trepitja i anorrea les àrees que haurien de produir la seva alimentació.
El Banc dels aliments recapta menjar per a Catalunya. Quin és l’origen geogràfic i empresarial d’aquesta vianda?
Cerqueu al diccionari:
Hifa, Micel·li, Enzim, Cutícula, Deute públic, Deute extern, Decreixement.
Cerqueu al diccionari de frases fetes:
Estirar més el braç que la màniga. Matar la gallina que pon els ous. A ulls clucs.
Els niuets ja s’obren!
Les estratègies per dispersar les espores dels fongs resulten tot sovint estrafolàries. És el cas dels niuets (Cyathus striatus), uns curiosos bolets que no acostumen a ser gaire abundants però que enguany són força nombrosos al Corredor. Si bé comencen essent unes petites boletes tancades, a poc a poc maduren i s’obren fins que la membrana que els recobreix es trenca i dóna lloc a una peculiar estructura en forma de petit niu d’ocell amb ous que n’explica el nom popular.
Però allò realment curiós és que aquests ous, anomenats peridíols i que contenen les espores, estan enganxats mitjançant un filament que els fa sortir disparats cap amunt quan hi impacta una gota d’aigua. L’objectiu de tot plegat és que els peridíols quedin enganxats a les branques i fulles de les plantes properes, per així, des d’una posició elevada, dispersar millor les espores que sortiran quan s’assequin.
Dragonets a punt
Els dragonets ja han nascut. Els dies asolellats de tardor , quan s’acosta el fred, se’ls veu bellugar. Cada any el mateix misteri: perquè neixen ara, precisament quan els insectes van de baixa? Investiguem…
