Programació d’activitats docents
ENC té a punt els seus programes de camp per donar resposta a la planificació d’activitats dels centres educatius per al desenvolupament curricular. Vivencials, vinculades al medi, fonamentades en valors i promotores d’accions favorables. Per a la descoberta i la recerca en el medi natural, la formació de la comunitat educativa i l’assessorament de centres. També els programes vinculats a diverses institucions locals i nacionals. Consulteu, consulteu….
Bicicletada de can Massuet (Dosrius). Festa Major 2013.
Passejada per la Història de can Massuet (Dosrius).
Unes cinquanta persones de totes les edats van participar a la bicicletada que amb motiu de la festa major i dins del cicle de passejades del Parc del Montnegre i el Corredor vam organitzar el 9 d’agost per la zona urbana i forestal propera a can Massuet. Vam poguer contrastar els canvis del paisatge, amb el suport gràfic de les fotografies aèries de 1956 i 2012. Molts camps han estat substituïts cases. El bosc, en part, també.
La terra al Vallesme
L’agricultura va ser el motor socioeconòmic del Maresme: des dels cereals neolítics, ibers i romans, passant per la vinya que aquests van introduir i fins la posterior expansió de l’horticultura. Aquest tarannà productiu ha estat fruit de la combinació d’un geosistema favorable amb una innovació sostinguda.
Geosistema favorable atès que la serralada litoral protegeix l’andana litoral dels vents freds septentrionals i la proveeix de les humitats aportades per llevants i marinades. Aquestes, a més, com a transportadores de la calor acumulada pel mar, esmorteeixen els rigors hivernals. La proximitat marina confereix doncs a la depresió litoral un caire temperat a tot temps.
El tragí continuat de gent, cultures, mercaderies i tecnologies ha convertit aquest bocí allargassat de territori en un catau d’innovacions agronòmiques. Des dels empelts vitícoles fins a les darreres tecnologies en regs estalviadors.
El Vallès és l’altra cara de la moneda o, més específicament, de la serralada litoral, que aquí actua tot frenant les marinades atemperadores. Muntanya de baix (litoral) i muntanya de dalt (prelitoral, amb el Montseny com ensenya) configuren la depressió prelitoral com una gran olla amb un microclima amb tendència continental, d’estius calents i secs i hiverns freds, amb freqüents inversions tèrmiques.
Al sector vallesà del Vallesme, els rius hi han fet molt: Tordera i Besós (alimentat per Mogent, Congost i Tenes) han aportat fertilitat i aigua per als regs. La Tordera, a més, ha convertit els confins orientals del Maresme en una porta oberta al nord: amb aportacions d’aigua i sediments vinculats al riu, però també amb l’entrada dels vents freds septentrionals, conferint a la seva plana al·luvial certes semblances a les terres interiors veïnes.
El Vallès és ramader. Els seus conreus han estat tradicionalment vinculats al bestiar: cereals –l’ordi al capdavant- i farratges –trèfola, ufals i blat de moro-. Aquí no trobem les collites primerenques de la marina, tot i que de varietats locals hortícoles se n’han produït un niu.
Sempre ambdues comarques han estat terra de riquesa i diversitat. No en va la Via Augusta romana presentava el mateix disseny que l’actual desdoblament AP-7 / C-32.
Tot això ha estat a punt d’anar-se a n’orris.
Vies de comunicació (autopistes, carreteres, oleoductes, gaseoductes, aqueductes) i, sobre tot, escampall urbà, han gairebé convertit aquest terreny productor de vida en un desori urbanístic, malbaratador d’energia i consumidor d’aliments que fan la volta al món abans d’arribar a les llars.
A Gallecs han fet experiments i a les Cinc Sènies encara s’ho repensen, per defensar models d’agricultura vital relligada a les urbs que atenallen les terres encara útils com a proveïdores d’aliment. Molts joves enceten experiències d’agricultura ecològica amb nous models de distribució, que interconnecten els productors en xarxa i amb els consumidors, mitjançant cistelles i cooperatives. Cada cop més gent –i malgrat la crisi econòmica, però empesos per la crisi de valors- atribueix més valor a l’alimentació saludable, sostenible, de proximitat i ecològica.
Però l’esperit especulador encara és present a gran part de la població. I es tradueix aquí en la visió del terreny com a sòl transaccionable i no com a terra productora. El resultat és un elevat preu de venda o d’arrendament de les parcel·les agrícoles (amb vocació d’urbanitzables) que dificulta o directament impedeix la seva posada en producció. I convivim amb la gran paradoxa quotidiana: comprem verdures d’Holanda o del Marroc i fruita neozelandesa, amb un consum de petroli i una emissió de CO2 inassumibles, mentre contemplem terres ermes des de la finestra de casa.
La segona gran paradoxa: quan anem a comprar ens decantem per un model que afavoreix la concentració de la producció de llavors, fertilitzants i plaguicides en unes mateixes mans. Una sola corporació pot decidir quina llavor cal sembrar, vinculada a un plaguicida determinat i condicionada a aportacions excessives de fertilitzant. El creixent monopoli del comerç genètic esdevé una vergonya pública que deixa consumidors i productors sota els peus de qui en té poca, de vergonya. I tot plegat per que en tenim poca, de consciència.
La tercera paradoxa, d’origen ben actual, vincula treball i consum i pot esdevenir oportunitat vital. La insolvència econòmica personal generada per l’atur dificultat el consum. I la manca de consum atura la producció. I els camps que els seus amos volien veure urbanitzats ara són erms… Potser cal aplicar literalment l’oposició [viure per treballar – treballar per viure] i facilitar a la gent recursos (terra), instuments (eines) i formació per tal de produïr el menjar de la família. Això ja existeix. Vegeu, entre d’altres iniciatives, moltes de personals, tarpunacoop.org.
Entre els bancs de terres, habituals a França i propugnats (sense éxit) a Catalunya per la Unió de Pagesos i les experiències cooperatives de capacitació per l’autoconsum, hi ha un ventall d’opcions. Totes, però, basculen sobre tres eixos imprescindibles. Un: la posada en valor de la pròpia salut personal i colectiva. Dos: la posada en valor del propi territori. Tres: trobar sortida a la vida sense petroli i sense emissions contaminants de CO2.
L’aigua al Vallesme
Anomenem Vallesme al compendi geogràfic de les comarques del Maresme i el Vallès Oriental que, malgrat ésser tan diferents, són ambientalment molt interdependents.
L’aigua del Vallesme prové, i per aquest d’ordre de magnitud, del riu Ter, dels pous de la Tordera, de la dessalinitzadora de Blanes i de pous locals.
L’aigua ha estat sempre, en aquests territoris, un recurs escàs i irregular. Canviant en quantitat i en qualitat, al llarg del temps. En funció dels estiatges i dels consums. Aquesta irregularitat es veurà –es veu- exagerada pel canvi climàtic, que implica, als països mediterranis, l’increment de temperatures mitjanes, l’accentuació de les temperatures extremes (màximes i mínimes) i unes pluges més intenses sense que augmenti la pluviositat mitjana. Encara hi ha incertesa sobre el descens d’aquesta. Tot plegat implica forçosament una menor disponibilitat d’aigua als aqüífers: una disminució de la recàrrega i un increment de l’evapotranspiració (la suma de l’evaporació al sòl i la transpiració de les plantes). Resumint: d’aigua en tindrem menys.
Sortosament el tractament de les aigües residuals ha millorat moltíssim. De ser nul fa 25 anys hem passat a tenir uns rius en bones condicions, amb una recuperació ecològica prou bona. Els animalons indicadors del riu així ens ho certifiquen. També hem millorat en quant al consum domèstic. Moltes poblacions l’han reduït notablement. Mataró, n’és líder d’eficiència, amb 100 litres per persona i dia i unes pèrdues en xarxa inferiors al 5 %. La mitjana europea és de 150 l. Barcelona ronda els 109, tot i tenir-ho molt més fàcil, com totes les ciutats molt denses.
Però la gestió global de l’aigua no va per tan bon camí. La darrera dècada ha vist incrementar la monopolització de l’aigua metropolitana: cada cop l’aigua de més ciutadans està en mans d’un menor nombre de persones. L’aigua en Baixa (dipòsits i canonades dels pobles) està en mans d’un nombre reduidíssim de companyies; la multinacional SUEZ, propietària majoritària d’AGBAR i, per tant, de SOREA, n’és la principal. L’aigua en Alta (gestió des dels centres de producció fins als dipòsits municipals), fins l’any 2012 totalment pública, ara resta privatizada en concesió a ACCIONA; tot i la pugna d’AGBAR per atribuir-se aquesta concesió.
Un cop d’ull posa de manifest que les companyies municipals –Mataró, Vilassar o Argentona, per exemple- aprofiten millor l’aigua: els seus excedents econòmics els inverteixen en la xarxa, en minvar els consums dels usuaris i en subvencionar aquelles famílies que no poden pagar. Els excedents de les privades van a les botxaques dels seus accionistes. I la inversió en millora de la xarxa correspón a l’ajuntament, quan s’acaba el periode concesional. Un ajuntament que no disposa de la capacitat tècnica per controlar una companyia que és qui acaba monopolitzant la informació necessària per a la monitorització de l’abastament.
La tecnopropaganda de les companyies pot donar la impresió que tot va a millor, amb una gran preocupació corporativa per la sosteniblitat i amb una millor seguretat en el proveïment. I subliminalment s’escampa una percepció de descrèdit vers la gestió pública.
La tendència, però, està reduïnt la llibertat del ciutadà (molts milions de persones depenent de les decisions d’una sola companyia) i el control de les institucions públiques.
I la major quantitat d’aigua la gastem sobre tot allà on no la veiem:
1 tomàquet= 13 litres
1 ou= 200 litres
1 hamburguesa= 2.400 litres
1 got de llet= 200 litres
1 samarreta de cotó = 2.700 litres
1 parell de botes de cuir= 8.000 litres
1 ciclomotor= 100.720 litres
Fonts: www.waterfootprint.org , Aigües de Mataró.
Taller Menjador Escolar Sostenible, 23 de maig a les 18 h.
La gestió del menjador escolar es presenta a hores d’ara confusa en quant a la titularitat i a la fiscalitat. Però és indefugible la implicació de l’equip de cuina, del menjador, del professorat i de les famílies, a més de la canalla, en la seva millora ambiental. Per a la salut, el medi, el territori i les relacions entre les persones i entre les regions del món.
Per això el Grup de Treball de Menjadors Sostenibles del Vallès Oriental i el Maresme, amb el qual el nostre centre participa molt activament, convoca tallers adreçats als responsables d’organitzar i contractar el servei als centres.
En aquests tallers presentem els arguments socioambientals i dietètics per a la conversió del menjador. També n’analitzem l’escandall econòmic. Tot comparant un menú setmanal ecològic amb un de convencional.
El proper taller tindrà lloc el dia 23 de maig al Centre Cívic del Pla d’en Boet, a les 18 h.
Inscripció gratuïta: enc@pangea.org, 93 7955405.
Treballant per menjar bé!
Cada cop més escoles es plantegen la millora del menjador escolar, fent-lo més educatiu, sostenible i saludable. L’Escola de Natura del Corredor, unida a cuineres expertes i productors locals, vol ajudar a facilitar aquest pas als centres. El 2013 és per a nosaltres l’any d’entrar a treballar en xarxa: col·laboració amb el Grup de Treball de Menjadors escolars ecològics del Vallès Oriental i amb la Taula de Treball d’alimentació escolar ecològica.
Al 1er trimetre de curs vam dur a terme el 1er curs de Cuina Escolar Sostenible, dirigit per la Nani Moré. Des d’aleshores i fins a setmana santa, estem coordinant el 1er Seminari de Menjadors Escolars Sostenibles del Maresme i del Vallès Oriental.
La nostra competència és l’assessorament dels centres. La nostra il·lusió, promoure la vinculació en xarxa dels centres amb els productors sostenibles del territori i amb les institucions locals competents.
La nostra convicció: menjar bé per a viure en un medi sostenible i un territori equilibrat.
Podeu fer una ullada al nostre web on estem recopilant materials i recursos per als menjadors escolars sostenibles. Cliqueu aquí!
Educació ambiental per encarar nedant el tsunami que vé.
BENVINGUDA, MESTRES.
Mestres, us donem la benvinguda als centres.
Les llargues vacances del 12 s’ens han fet curtes. Arribem capficats amb la incertesa global i amb el desconcert professional. Podem estar desencoratjats davant la complexitat de l’alumnat, la incomprensió de les famílies, la manca de dedicació del professorat, la indignació amb els poders públics per l’atzucac al que ens han abocat, la irritació que ens han provocat per la reducció de les percepcions i, sobre tot, davant l’empobriment de tots plegats.
Els claustres han viscut, enguany de forma més virulenta, la pugna entre els partidaris i els detractors del manteniment de les activitats vivencials fora de l’aula o amb suport de personal extern al centre. El trienni 10-12 ha representat la basculació de la correcció política des de la defensa a la negació d’aquestes activitats. I els prolegòmens del curs 12-13 estan representant el preludi de la seva aniquilació: amb els arguments del primer paràgraf com a excusa, però sota l’habitual causalitat de la desmotivació i de la comoditat, creix entre el professorat un posicionament contrari a les colònies, tallers i qualsevol altra activitat que sigui interpretada com un esforç extra o un dispendi de responsabilitat no recompensada.
CONSTATACIÓ I REFLEXIÓ
Davant d’aquesta situació, reflexionem a l’entorn d’alguns factors que poden ser claus:
· L’onada de l’actual crisi financera dificulta la percepció del tsunami de la gran crisi ambiental que apareixerà, descomunal, al darrera.
· Expressat d’una altra manera: la preocupació per la minva immediata del benestar personal ens dificulta la previsió de la mancança greu de recursos naturals disponibles a mig termini i la conflictivitat que aquesta generarà entre persones i col·lectius. Aquesta escassedat vé derivada, entre d’altres causes, de la pròpia limitació dels recursos, de l’increment de població mundial excessivament consumidora i de l’especulació exercitada per unes poques multinacionals (alimentàries, energètiques, hidrològiques, etc). El canvi climàtic no fa més que potenciar els perjudicis. I molt.
-La feina dels educadors ha d’anar orientada a facilitar als educands l’aprofitament de la primera onada per encarar el tsunami en condicions. Cal ser conscients de la diferència de magnitud dels perjudicis que provocaran ambdues crisis.
L’impacte de la primera pot deixar els ciutadans més vulnerables en front la segona, molt més intensa i duradora. O no. Molts analistes proposen d’assumir la primera com una oportunitat, més enllà de l’infortuni. La reflexió ens pot retornar allà d’on no haguèrem d’haver sortit mai: la moderació en el consum, l’equitat en la distribució, el rigor en els plantejaments i la honestedat en totes les actuacions. La cooperació, a més, esdevindrà indefugible.
També la inversió. No de diners; ans d’esforç, d’implicació. A canvi de … futur!
L’acomodació de la ocupació laboral fàcil i estable ha convertit molts treballadors en negociants de la seva dedicació; els ha induït a ser molt primmirats en les contraprestacions. I els ha afeblit la capacitat de resposta en circumstàncies adverses. Cal treure punta a les potencialitats personals per a desenvolupar accions necessàries, imprescindibles. Ha passat ja el temps de les coses supèrflues. Probablement l’esforç invertit no tindrà una contraprestació sòlida. Fem-ho perquè cal, no pel que rebrem a canvi.
Són valors antics, de quan els gossos no es lligaven amb llonganisses.
Són, possiblement, alguns dels valors en els que l’escola ha de seguir incidint.
La crisi ofereix la oportunitat de canviar valors i hàbits, de motivar la recerca del coneixement i de nous instruments, de cercar noves condicions per a fer crèixer allò que no creixia.
Les matemàtiques i les llengües ens hi ajudaran, però no ens conduiran a reconèixer i valorar els recursos disponibles, a disposar-nos per al seu repartiment equitatiu, a integrar disciplines i perspectives per a comprendre i resoldre situacions complexes, a col·laborar per a reixir. Ens ajudaran però no plantegen el fons de qüestions principals: la gestió de l’aigua ha de ser pública? Com adaptar-nos al canvi climàtic? Perquè aquí és millor un tomàquet d’aquí i allà, un d’allà? Com evitar les ensarronades col·lectives? Es poden acumular rèdits treballant? Qui i com els acumula? Quines plantes són comestibles i com les puc obtenir? Com fer foc sense fòsfor ni gas? Àdhuc saber calcular el cost de les coses no és una disciplina matemàtica, només.
PROPOSTA
Per tant, encara és necessària, més que mai, la pedagogia vivencial, amb un enfoc transdiciplinar, que analitzi la complexitat, que faciliti el trànsit entre localitat i globalitat, que formi l’esperit crític, que capaciti per a l’acció a favor del medi i de la gent, d’avui i del futur i que indueixi a la participació; això és
l’educació ambiental.
I us proposem d’emprar recursos disponibles i, de vegades, gratuïts. Aquí venen els nostres granets de sorra:
-Us ajudem en el treball d’aula i de camp, amb els alumnes. En alguns programes i poblacions de forma gratuïta o molt subvencionada (Mataró Sostenible, Llavaneres, Mollet, Malgrat, Canet, Arenys de Munt, Coneguem els nostres Parcs,…).
-Us assessorem mitjançant equipaments i programes específics (Casa Capell, espai per al a sosteniblitat, de Mataró, Pla d’Informació del parc del Montnegre i el Corredor, Programa Escoles Verdes, Pla de formació de Zona,…).
-Podeu venir a les estades de descoberta i recerca a Ca l’Arenes, subvencionades per la DIputació de Barcelona.
-Podeu descarregar-vos alguns materials directament des d’aquesta web (us suggerim els apartats “Forma’t relaxadament” o “Mataró Sostenible”).
Nosaltres hem fet els possibles per aprofitar els minsos recursos disponibles: integrem amb complicitat els diferents programes que gestionem, per tal de fer la màxima feina amb la minima despesa; des del 2010 no han variat les quotes, que, a més, duen incorporada una reducció del 25 % sobre els costos, que auto-subvencionem.
Bé per mal? (El repte del fracàs II)
Molta gent viatja menys, compra menys, cobra menys, ha perdut la feina o està ja en risc d’exclusió social. Però també consumeix menys energia, menys matèries primeres i genera menys residus. Vulgues que no i després d’un llarg periode d’haver estirat més el braç que la màniga, el col·lectiu català ha esdevingut menys malbaratador. Per força. Però, és possible fer-ho per voluntat i amb previsió de futur?
Les poblacions d’éssers vius fluctuen en funció de la disponibilitat de recursos i de les relacions que estableixen amb els altres organismes. Aquests “balanços de vida” resulten sovint motl traumàtics per molts individus d’aquestes poblacions. De vegades per tots. Una tribu de cinc mil formigues sucumbeix davan d’una altra, en plena competició pel domini d’un territori-font d’aliments. Milions de caps-grossos moren cada any quan s’assequen els bassiots en els que van nèixer, tot seguint un cicle natural.
Les espècies reixides són les que disposen de bons mecanismes adaptatius als canvis. La humana en disposa del millor: un cervell molt evolucionat –i, lògicament, en evolució- que ens permet, entre d’altres, dues coses úniques: tenir consciència de nosaltres mateixos i poder fer previsions de futur. Però sembla que en gaudim matuserament, d’aquests recursos.
Com pot ser, sinò, que el nostre sistema socioeconòmic provoqui que molta gent que fa tres anys comprava un habitatge preveient una despesa de centenars de milers d’euros, avui l’hagi d’abandonar i pagar el doble del que valia aleshores i que avui ja no val? Com potser que països molt rics, en recursos i diners, estiguin doblant el consum de l’energia necessària per asolir el seu topall de benestar? És el cas d’Estats Units d’Amèrica. Espanya es troba en equilibri. A partir de l’actual consum d’energia (és a dir, el de fa tres anys), el seu increment no implicaria un augment de la millora de qualitat de vida.
De l’actual fracàs socioambiental n’hem d’extreure aprenentatges. D’altra banda, el nostre destí és el del capgrós al bassiot sec: patir als darrers moments i acabar sucumbint. Però això no ha de passar. Tenim un altre recurs com espècie, que manca en la majoria de les altres: el nostre esperit gregari, la nostra socialització. Els trets cooperadors, solidaris i altruïstes presentents en una proporció significativa –no tots- dels individus, permeten la supervivència del col·lectiu. Ergo, ens cal superar quan més aviat millor el predomini dels valor individualistes de les darreres dècades i retrobar els de la col·lectivitat.
Us proposem una interpretació, inspirada per les recerques del Panell Internacional Científic sobre Canvi Climàtic i per la observació de la situació sociambiental global: l’actual crisi econòmica i de valors és una petita onada de pertorbació que precedeix la gran onada sunàmica provocada pel canvi climàtic del futur que ja ha començat. Els científics el van detectar li segueixen la petja; els ecologistes el van denunciar fa vint anys, la política global l’obvia; els trusts econòmics ( o els mercats?) el potencien; i la població vulnerable en serà la víctima.
Les eines de resolució?: consciència, previsió i cooperació. Fem-els-hi via.
Fracàs glocal? (El repte del fracàs I)
Hem fracasat. Ambientalment i col·lectiva. Un indicador és clar, només cal que feu un cop d’ull a l’interior dels contenidors de residus. El nostre fracàs està calculat: al Vallès Oriental, per exemple, 55%. És l’excés de material als contenidors de rebuig (més correctament anomenat resta). En dipositem un 70 %, però només un 17 % de la brossa no és reciclable; aquesta hauria de ser la proporció que hauriem de generar. Unes poblacions ho fan pitjor que d’altres. Algunes han rebut una menció positiva de l’Agència de Residus. És el cas de Granera, Castellterçol o Aiguafreda, entre d’altres. Moltes n’han rebut una de negativa pels seus mals resultats.
Què falla? El procediment de recollida, la distribució de contenidors, els hàbits de la gent, la decisió, els coneixements?
Una comparança: els millors resultats els obtenen municipis que fan recollida porta a porta, sistema que no deixa opció de tria al ciutadà. O ho fas bé, o no et recullen la brossa.
I els pitjors? Les urbanitzacions, on el sistema porta a porta és inviable econòmicament. Sembla que es mostren com a compendi de deixadesa social i incivisme ambiental. I no només a l’àmbit dels residus. També en despesa d’aigua, d’energia i de diners els indicadors són desfavorables. L’urbanització amb cases separades i segregades del nucli dens ha estat el gran error urbanístic del segle XX. Un error que condueix els ajuntaments a la ruina a partir del 30è any d’existència del model.
Sembla doncs que l’escampall de vivendes, d’una banda, i la llibertat en l’acció de disposar els residus, d’altra, es mostren com a causes essencials del desgavell de la recollida selectiva.
Però si la cosa acaba al contenidor, on comença és a la botiga. Comprar-ho tot envasat en excés ens comporta deixalles excessives. I ens obliga(ria) a pensar-hi més. A separar bé després. I no ho fem suficientment.
Al Vallès Oriental trobem la mostra del fracàs de la majoria: l’abocador de Palautordera.
Deu quilòmetres al sud el resultat de l’èxit d’uns pocs: la planta de compostatge privada d’Arenys de Munt.
Ensorrats? No! Avui mateix ho podem arranjar. Senzillament sortint al carrer i dipositant cada cosa al seu lloc. Manca de coneixements? Els Ajuntaments, experts i l’Agència de Residus de Catalunya ens poden assessorar. Nosaltres també.
Primer Forma’t Relaxadament de l’any: 15 d’abril.
El proper 15 d’abril reemprenem els nostres esmorzars pedagògics amb la intenció de convidar-vos a la reflexió sobre la crisi ambiental global que estem patint i sobre el paper del sector primari com a possible motor de recuperació. Començarem centrant la nostra mirada al bosc.
Com evoluciona el bosc? Com ha de ser un bosc en funció del que n’esperem d’ell: producció o protecció? Quins factors hi entren en joc? Què n’hem de fer? Visitarem el bosc madur de Can Gibert, i establirem un diàleg sota els arbres, a partir de la observació de la realitat, amb la participació de diferents experts amb diferents percepcions.
Per tot això hem quedat davant l’església de Sant Genís de Palafolls a les 10:00 h del diumenge 15 d’abril.
Us hi esperem amb gana i ganes d’aprendre!
